Col·lecció de moments

Façana

2012-03-11T11:34:00.000+01:00

La façana de la Marta amb la versió de joguina.

Els blaus de mar

s'enfilen a les finestres.

I la roba estesa recorda

cançons d'altres temps.

Explicarem les flors a les torratxes

perquè ens embelleixin la tarda.

D'un blau lluent de mar,
escolto el teu somriure.

Inventant els refranys del segle XXI - segona edició

2012-03-10T07:00:00.000+01:00

Ahir l'amic McAbeu va posar aquesta imatge per endevinar un refrany. A mi em sembla que ja està endevinat ...

Però jo voldria tornar-vos a proposar que amb la mateix a imatge n'inventem de nous, com vam fer en un altre post , el mes de novembre passat.

Quina mena de refrany us suggereix la imatge? Va animeu-vos!

Gràcies Mc!

Provo d'inventar-ne un parell:
Vull viure en català: des del naixement fins que em vagin a enterrar
Si jo neixo, em caso i moro en català, vull l'escola en català!

Un de la llum:
Bateig a Barcelona, casament a Manresa i ensoltes a Girona.
Els sacraments aquí, però el de la penitència l'has de pagar a Madrid.

Un parell d'en Mc:
A Catalunya, tal com ha de ser, tota la vida hi pots fer.
De cerimònies totes les que vulgueu, però la caixa no la tindreu.

L'Assumpta tot un refranyer:
Aquell qui ha nascut a El Prat
i a Manresa s’ha casat
es probable que algun dia
a Girona sigui enterrat.

A Girona estira la pota
qui entre El Prat i Manresa,
sempre vol donar la nota.

Home nascut a El Prat
una manresana ja la caçat.

Uns manresans a Girona
de futur molt poca estona.

Qui no surt de Catalunya
en tota la seva vida
la seva història veurà ennoblida.

Per ser un bon català
El Prat, Manresa i Girona
a la vida has de posar.

Qui nasqué a El Prat
per morir a Girona,
si no passà per Manresa,
era molt mala persona.

Qui neix a Girona i mor a El Prat
sense cap mena de dubte, s’ha equivocat!

Si a Manresa t’has casat,
no vagis pas a Girona,
per la teva voluntat.

Dona que inventa refranys
tindrà fortuna molts anys!!

La Montse n'aporta un altre:
He tingut la sor de néixer en un petit país,
on m'agrada sentir la paraula t'estimo fins a morir.

L'Elfreelang també s'hi posa:
A bodes em convides i hi anirem si podem parlar i menjar en català!
Casats o no casats catalans fins el forrellat!
Podeu prendre'ns caixes i faixes però som i serem catalans!
Si vols fer un bon casori mai et casis amb enemic de la teva llengua!

I en Pere també:
Del naixement a la mort
ben casat i ... a poc a poc.

I Sa lluna s'hi afegeix:
Al Prat et van batejar,
a Manresa te´n vas anar a casar
isi a Girona no vols ser soterrat,
per Mallorca has d'estiuejar.

I la Glòria de Glo.bos.blog
Catalunya casa nostra
del bateig a les absoltes.

La Mª Roser
Si t'enterren a Girona,
tindràs flors per la corona.

Si et cases a Montserrat,
mel i mató hauràs tastat.

Catalunya independent,
desitgem en tot moment.

Memòria d'uns ulls pintats de Lluís Llach

2012-03-09T09:30:00.000+01:00

És una història d'amor i de guerra.

Germinal, el protagonista, és un senyor de més de vuitanta anys que explica tota la seva vida, en primera persona.

En Lluís Llach dóna paraules al Germinal que ens fa arribar molt bé totes les emocions d'una llarga vida.

He de dir que, en general, no m'agraden gaire les històries de guerra, però aquesta està explicada des de tant a prop de les persones, des de tant endins, fent-nos viure intensament tot l'entorn en el que vivia Germinal que sincerament m'ha agradat molt. Tot i que és dura i trista.

Tal i com ha estat, sempre, amb les seves cançons, Lluís Llach continua essent un mag provocant emocions i sentiments.

M'ha costat triar un fragment. N'hi ha molts de bonics. Aquest em va impactar. La bellesa interior d'una persona.

"Aquell cos mig desmanegat per la natura i la deixadesa de tants anys, aquelles faccions quasi ridícules, un desgavell de dissonàncies que mai s'havien pogut harmonitzar. I tot d'una, darrere un revolt, sobtadament apareix la bellesa del senyor Ramanguer. Quina sort. Deixar de parlar separadament de la bondat, la generositat, la militància i poder parlar de l'harmonia integral de totes aquestes coses, i dir-ne senzillament: la bellesa del senyor Ramanguer. Sí, va ser un descobriment."

2012-03-09T07:40:00.002+01:00

Quan es demostra als fanàtics que s'equivoquen, no s'ha d'oblidar pasque es volen equivocar.

André Maurois, escriptor francès (1885-1967)

www.minimalia.net

2012-03-08T08:00:00.000+01:00

una foto de Dídac Ramírez, trobada a Butzènit blanc

Aquelles pluges intenses del novembre es van endur la nostra programada visita de tardor al Montseny.

Havia de ser un cap de setmana per mirar, per sentir, per compartir i sobretot per veure'ns, tots quatre. Sempre massa de tard en tard.

Vam dir-nos que ens quedava tota una primavera de recanvi.

La primavera és a punt d'arribar, però tu has marxat abans. Inesperadament. No et tocava.

La nostra trobada ha estat ajornada a l'infinit.

Bon viatge, amic, que descansis en pau. Et portarem al cor de totes les tardors i totes les primaveres,

Androna

2012-03-07T08:30:00.000+01:00

D'una fotografia d'occitaníssima

Baixava per les escales de l'androna, quan la va veure. El pas decidit, mirant enllà, ignorant de la seva mirada captivada. Anava sola. Després de 3 anys anava sola. No la va cridar, només la va mirar, la va seguir de lluny en el lloc més estret i planer d'aquella androna. Però va alentir el pas i la va deixar marxar, vida enllà, sense dir res, ni provocar la trobada.

PD: Gràcies Manjacostel pel dibuix i per la paraula...

androna

1 f. [LC] [AQ] Carreró o pas públic d’amplària molt reduïda entre dues parets contigües.
2 f. [AQ] Edícula que s’aixeca en una teulada, amb una portella, per a permetre de pujar-hi a netejar-la i adobar-la.

faig una traducció a l'occità a través del traductor, ha deixat en vermell aquests mots, com si no fossin correctes:

Davalava pels escalièrs del androna, quand la vegèt. Lo passatge decidit, en gardant enlà, en ignorant de lo sieu agach presoèra. Anava sola. Après 3 ans anava sola. La cridèt pas, la gardèt solament, la seguiguèt de luènh en lo passatge mai estrech e plan d'aquela androna. Mas va alentir lo passatge e la daissèt partir, vida enlà, sens dire res, ni provocar l'amassada.

Finestra amb carretó

2012-03-06T07:30:00.000+01:00

D'una foto de la Marta de Paraules d'hivern

El carretó
a sota la finestra.
El gat no hi salta.
.........................................Carme

Poruc m'adormo,
i ardit al picarol
tantost m'enfilo
.......................................Jordi

Atent, el moix,
assegut dins la capsa
veu passar la Marta
..............................................Fanal blau

Gat que salta rata morta
gat al sac, gat menjat
gat al carretó... és viu de debò.
...............................................................Pere

Deu estar encantat
mirant sa lluna plena.
Ni ha vist el carretó!
........................................................Sa lluna

El carretó s'espera,

el gat s'el mira,

el temps avança.

...........................................Pilar

Gat espectadorde gent

que amunt i avall passeja.

Assegut a la caixeta pensa:

passarà per davant algun ratolí?

........................................................Marta

237è Joc literari - RETALLAR

2012-03-04T22:57:00.000+01:00

- Tu sí que en saps de retallar!
- He de practicar, encara em queda molt per aprendre!
- Què vols fer?
- Retallar altres coses que no siguin paper.
- Com els polítics?
- Sí, però bé!

La casa de les Belles adormides de YASUNARI KAWABATA.

2012-03-04T09:00:00.000+01:00

Una història molt simple però inquietant...

La casa de les Belles adormides és com una mena de prostíbul, però no s'hi practica cap mena de sexe.

Els homes (vells) paguen per dormir al costat d'una noia jove, despullada i adormida, més que adormida, narcotitzada, que no es desperta mai, en cap cas. Es comprometen a no mantenir relacions sexuals amb elles. Només hi dormen.

El protagonista hi va el primer cop per curiositat i després hi segueix anant com fascinat per la situació.

Les reflexions del protagonista, les seves observacions, les pors, els desitjos, els records que li venen en la solitud de les nits amb les noies adormides... els pensaments sobre la mort, tot esta explicat d'una manera poètica... no hi ha acció, no passa gran cosa i malgrat tot, el llibre va atrapant, provoca la curiositat per saber on va a parar tot això.

L'he llegit ràpid i amb interès... m'ha agradat la manera d'explicar les coses i també com va lligant les experiències de la seva vida, amb l'experiència del moment, però no sé ben bé què me'n quedarà a dins, d'aquest llibre. La situació se'm feia tan estranya! proposa una situació que m'incomoda per dins, no trobava gran cosa on em pogués identificar. No sé si serà que no sóc japonesa (o al menys no del tot, he, he, he...). És un llibre que no deixa indiferent.

Aclariment: en cap cas sembla que les noies estiguin enganyades ni forçades.

A la riba

2012-03-03T18:16:00.000+01:00

D'una foto de la Laura T marcel a les Itineràncies

Guarnit el riu, de fulles seques de colors, i lluentors de metall a l'aigua.
Camino per la riba... no hi ha cap bifurcació, totes les aigües s'uneixen riu avall, sense triar.
Recollim tots els fruits de la vida, que el riu de l'amor és cabalós i pot contenir-los tots.

"L'humor és l'anarquia que triomfa per uns breus instants"

Flors vermelles

2012-03-02T18:14:00.000+01:00

Dibuix d'una foto de La poètica de la botànica

Primerenques flors

com mirallets que atreuen.

I ens fan desvariejar

tantes sortides possibles.

Apropem-nos i això és tot.

La mà a la mà

i colze a colze.

Flors d'avellaner

2012-03-01T12:18:00.000+01:00

Flors d'avellaner el 13 de febrer de 2011. Foto de ramonet49

Primparada existència

com fràgils flors d'avellaner.

Detenir les creences

en qualsevol mite mentider.

Deixar un sospir com un apunt

per escriure el temps que arriba.
.................................................................... Carme

Fràgil despunta
en les flors, com un crit
de primavera
............................................................................Jordi Dorca

Respirem profundament i escoltem el piano, l'escrit dirà paraules com flors d'avellaner, i més paraules encara, que el camí no està fet.
..........................................................................Noves Flors

Amb prim fil d'or han brodat
el cuc penjat de l'orella
que les vestals dels recers
enjoiant-les a mans plenes...
Quan vingui el mes d'agost
deixaran anar per terra
les boletes de les capses.
Menja de gnoms i princeses.
.................................................................Anton

Entre els arbres

2012-02-29T15:59:00.000+01:00

Avellaners i la Mussara al fons sortint de Mont-ral. Foto de joan ggk. Trobada a Amics arbres . Arbres amics

Entre avellaners, encimbellàvem les hores,

guanyadors suprems en vols d'alçada.

No hi ha metzina més dolça

que creure, per uns instants,

que podem fer anar la vida, si cal, a la biorxa.
.................................................................................... Carme

Entre somnis i records,
promeses i fantasies,
la realitat apareix
sense ombres que la confonguin.
-És quan dormo que hi veig clar-
............................................................................Sa lluna

Ensolsits en l'avellanar
la parelleta fresqueja
fa calor pels endorrials
i la roba neguiteja...
- no hi entra ni fum ni llum,
i llavis i mans tenen gana -...
Posa el cabás més amunt
que no lluco l'avellana...
Dos me n'han caigut al pit
al sorollar-ne la rama...
La tercera tinc als dits
li faré bona moxaina...
..........................................................Anton

"És quan dormo que hi veig clar
foll d'una dolça metzina"

J.V.Foix

Jo confesso de Jaume Cabré

2012-02-28T11:04:00.000+01:00

Jo mai no he sabut fer ressenyes de llibres, a mi els llibres m'agraden o no m'agraden i no sé dir-ne gaire res més.

Aquest m'ha agradat! És apassionant i malgrat les 1000 pàgines, te'l vas cruspint amb ganes i interès.

Barreja d'històries seguint el fil del pensament, èpoques diferents, i molts personatges i molt diferents.

Jo crec que si algú m'hagués explicat la idea abans d'escriure'l, hagués pensat: impossible no perdre's. Doncs no, no et perds. Pot costar més o menys depenent del dia i del grau de concentració que hi posis però no et perds gens. De tota manera em sembla que per vacances amb temps per davant el rellegiré per acabar-li de treure tot el suc, crec que no ho he sabut fer a la primera.

El mal com a tema central, vist des de molts angles, punts de vista i èpoques...

L'Adrià Ardèvol, és un personatge que es viu de molt a prop.

"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d’en Dalmau, mentre entomava el ruixat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho."

Moleskine gegant

2012-02-27T18:21:00.002+01:00

Em van regalar una Moleskine de paper d'aquarel·la. Molt gran. Preciosa. Temptadora.

He de reconèixer que imposa. Fa dies que la tinc i fins avui no m'he atrevit.

Una foto de la Marta ha estat el meu primer intent. Dibuix de punta fina, com sempre.

Els primers colors força acceptables.

Pfffffffffffffffff! Quin desastre! Hagués hagut de deixar la paret blanca encara que no ho era.

He dibuixat les pedres del voltant de la porta... i així he arribat a dissimular una mica el que m'agradava menys de tot.

I finalment m'ha semblat que hi havia d'afegir uns reflexes als vidres i els cables elèctrics que passen per la façana... I ja està, la fantàstica Moleskine estrenada amb molt de plaer.
Gràcies per aquest regal tan impressionant!

Tanca

2012-02-27T11:30:00.000+01:00

D'una foto de la Isabel

Sembla barrat, el camí
amb una tanca fermada.
Una porta no és un mur.
Alguna eina trobarem,
si la utilitzem amb traça
acabarem per obrir-la.

Caseta

2012-02-26T23:30:00.000+01:00

La casa se'n riu de mi.
A la tanca de xiprer
se li ericen tots els pèls,
la paret tremola,
la teulada es desfà,
les finestres baden
i el mur del jardí
s'esborra, inexistent.

La casa s'ha convertit
en una caseta de pa de pessic
amb teulada de melmelada

Segon premi amb triple empat.

2012-02-25T20:10:00.004+01:00

MOLTÍSSIMES GRÀCIES a tots per haver considerat aquest joc com una bona iniciativa, digna d'esmentar-la als premis c@ts.

La iniciativa va començar en aquest post

i va quedar segellada amb el llibre virtual, que està des d'aleshores a la barra lateral:

Si voleu saber els altres guanyadors aneu cap a c@ts

Barca

2012-02-24T14:00:00.000+01:00

D'una foto de la Isabel

No hem agafat pas la barca.
Tot just hem fet un passeig pel port,
i mantenim el somni de navegar.

Permeteu-me

2012-02-23T09:47:00.003+01:00

permeteu-me qualsevol invent de refugi...

iruna dels Camins

Permeteu-me qualsevol invent de refugi:
un ocell de colors
sobre les branques nues,
o potser els teus mots
i les flors de llum
que em vas regalar.

PD: Amb els nens, posem, cada dia, bocinets de pa damunt la barana i els veiem com vénen, prudents i valents.

Taronges

2012-02-21T10:30:00.000+01:00

D'una foto de Fanal Blau

Taronges transparències
titil·lants pètals
tímides tiges truncades

Paisatge tranquil

2012-02-20T10:30:00.000+01:00

D'una foto de Sa lluna

Aigua mandrosa
va escrivint els camins
cap a la mar.

Via

2012-02-18T23:35:00.000+01:00

Inspirada en una foto de Sa lluna

Velocitat

Pentagrames elèctrics

Camí marcat.

Bitllet sorpresa

el món es desdibuixa.

No el reconec.

Composition X, Wassily Kandinsky, 1939 Una proposta de Relats conjunts

2012-02-17T08:30:00.000+01:00

Composition X, Wassily Kandinsky, 1939 Relats conjunts

S'ha vessat la capsa dels meus tresors, que fa tants anys que tenia guardada. No reconec cap color. Cap forma d'aquests trossets mutilats, em porta els mateixos records. Hi ha escombres i recollidors de luxe, per llençar la trencadissa de tresors?

Paisatge inacabat

2012-02-16T12:28:00.000+01:00

D'una foto de la Isabel

La Berta no sabia veure el final del camí i les troques de vida que escrivia li sortien nuades i embolicades. Però no tenia pressa. Poc a poc, n'aniria desfent els nusos fins que en sortissin uns cabdells de paraules rodons i fins, que es descabdellessin fàcilment i sense esforç. Inventar-se la vida, també vol dir, no saber on anirem a parar.

235è Joc literari de Tens un racó dalt del món

2012-02-16T00:07:00.002+01:00

En ple segle XXI, les noies ja no creien que les granotes es poguessin convertir en prínceps, ni les granotes creien que les noies les anessin a besar...

Però somiar no estava prohibit...

"Un petó ja m'agradaria, ja, però... quina mandra ser príncep"

235è Joc literari de Tens un racó dalt del món

A l'ombra

2012-02-15T12:40:00.000+01:00

La nit ens mira

dins de la cambra closa.

Com un refugi

ens embolcalla el somni

d’inventar-nos la vida.

Claror

2012-02-14T12:39:00.000+01:00

Alço les mans,

la teva llum m’espera.

Cauen pètals del cel.

Volen tiges als núvols.

I tot es muda:

La claror de sol.

Els colors de terra.

2012-02-13T12:32:00.000+01:00

D'una foto de la Marta

“Sé que , mentre visqui, no hi hauràres que em justifiqui,

perquè jo mateixa en sóc el propiobstacle.”

Wislawa Szymborska

Em sento tossuda, en l'ànim i en el desànim... o millor dit: per acabar qualsevol desànim, només em cal sentir-me tossuda.

En la meva manera de veure les coses. Oberta també, per replantejar tot el que calgui. En la seguretat que només serà, allò que construïm entre tots. I en canvi no serà, si ens fem enrere. Tossuda en les meves opcions mentre em segueixin semblant vàlides.

Una tossuderia positiva, de ganes de viure, de ganes d'ajudar, de ganes d'estimar... i de no llençar la tovallola... malgrat que no sempre les coses surtin bé.

Presentació del llibre Bocins de Marta Pérez Sierra

2012-02-11T23:46:00.001+01:00

Il·lustració per un poema de Marta Pérez Sierra

La Marta Pérez Sierra, sap fer de les seves presentacions de llibres, un espectacle únic i inoblidable.

Espectacle de màgia.

De sobte... els treu d'un barret i

dóna ales als versos

i tots mirem amunt

amb un somriure embadalit.

I després, sense saber com

els fa zigzaguejar entre nosaltres

just arran de pell i aleshores...

se'ns enfonsen endins

i remouen passions i emocions...

Gràcies Marta, un vespre per recordar... poemes recitats, amb molta traça, passió i força, música de guitarra que hi acompanyava.

L'enveja d'un diàleg poètic entre la Marta i la Carmina, meravellós i perfecte.

I finalment un joc pels assistents: repartíen un bocins de versos de la Marta i de la Carmina i els que volien els llegíem i afegíem alguna cosa nostra.

Jo vaig llegir dos versos de la Carmina Álvarez que eren en castellà:

el sol choca contra mí
y los calores se confunden

I jo vaig afegir (ho reinvento perquè només recordo més o menys la idea)

I t'espero...
la teva escalfor eclipsarà la del sol
i les confondrem en una sola.

Els versos que va llegir i inventar el Barbollaire (un regalet als comentaris) també eren de la Carmina i diuen:

si el canto de los pájaros
anuncian nuevas vidas

i va afegir:

tu cuerpo, entre mis brazos,
así lo atestigua

Arbres

2012-02-11T12:31:00.000+01:00

D'una foto de la Marta

Entortolligades les branques
sobre un llençol de tarda
estampat de ginestes.
Damunt del llit,
escampem la tendresa
com pètals de conillets grocs.

Herbes oloroses

2012-02-10T07:30:00.000+01:00

D'una foto de la Isabel

No hi fa res que estigui d'esquena

ni que tingui la porta tancada.

El teu bes em desperta els sentits

com un ram d'herbes oloroses

que m'espera en arribar a casa.

234è Joc literari de Tens un racó dalt del món

2012-02-09T08:34:00.000+01:00

Antòni Tàpies (imatge presa de la xarxa)

En la sorra dels dies

s'eixuguen reguerols de vida

i les paraules perden força.

Em queden xifres incomprensibles.

La ratlla que cerca l'infinit

s'atura de sobte.

Seguirem els zigs-zags

de la línia de terra.

Tots els camins em duen a l'amor

Participació al 234è Joc literari de Jesús Tibau.

Pèsols d'olor

2012-02-08T07:30:00.000+01:00

Uns quants pèsols d'olor collits de la meva capçalera del bloc.

Feia un mes que a en Martí se l'havia engolit un silenci, i ara, deixava regalims d'engrunetes al camí per què si ella volia el pogués trobar.

La Berta va pensar que li seguiria el rastre i miraria de no perdre'l de vista

Mentrestant podia omplir aquest llarg i desconegut camí, collint pèsols d'olor i tornant a descobrir la vida arreu on era. La tenia tant a prop!

Charles Dickens

2012-02-07T00:00:00.000+01:00

Conec molt poc Dickens, només vaig llegir Oliver Twist, fa molt i molts anys.

Em prenc aquest homenatge com un començament. Començaré a conèixer Dickens.

"No hi ha res al món tan irresistiblement contagiós com el riure i bon humor." - Charles Dickens , A Christmas Carol

"No hi ha res millor que un amic, a menys que sigui un amic amb xocolata." - Charles Dickens

"Hi ha llibres dels quals l'esquena i les cobertes són de lluny la millor part." - Charles Dickens , Oliver Twist

L'Alba ens convida...

2012-02-06T12:49:00.000+01:00

D'una foto de l'Alba al Salva't si pots

L'Alba ens convida des del seu blog, a fer un text explicant què ens suggereix aquesta imatge:

Necessitava un lloc així, solitari, on la meva mirada es pogués perdre horitzó enllà i cap altra mirada em destorbés. Poder sentir aquesta solitud que m'envolta com una solitud neta, higiènica i autèntica. I deixar-la que surti i suri pel mar fins a l'infinit. Hores si cal.

Un cop buida i lliure de melangies, agafo les regnes de la meva vida i torno a caminar.

Empremtes

2012-02-05T19:43:00.000+01:00

Una proposta d'Antaviana

El desgel esborrarà
el record de les petjades,
si camines sobre neu.

Les teves empremtes
càlides, duraran, en mi,

Prest

2012-02-04T17:00:00.000+01:00

Prest, aquest any

han florejat el lliris.

Ja han desvetllat

amb els seus crits de blau

ametllers que dormien.

(poema reciclat d'inici a les Itineràncies 1-2-12)

Carta a una desconocida de Stefan Zweig

2012-02-03T16:00:00.000+01:00

Un altre llibret curt de Stefan Zweig, tothom me l'havia recomanat molt i realment és un llibre que emociona molt.

Trist també... perquè tots els llibres els trobo tristos? Són els llibres o sóc jo?

Una història d'amor, incondicional, íntima i personal, i solitària... jo la trobo gairebé malaltissa i sobretot poc creïble.

Una nena s'enamora del seu veí, així:

“Pero recuerdo, querido mío, el día y la hora en que quedé para siempre enamorada de ti. Acababa de dar un paseo con una amiga del colegio y
estábamos las dos charlando delante de la puerta. Llegó un auto y descendiste tú para entrar en tu cuarto. Algo dentro de mí me impulsó a abrir la puerta, y nos cruzamos el uno con el otro. Me lanzaste una suave, cálida y envolvente mirada, llena de ternura, me sonreíste –sí, no puedo decirlo de otra manera- afectuosamente, al mismo tiempo que decías en voz baja y casi familiar: “-¡ Muchas gracias, señorita!-“ Eso fue todo, querido, pero desde el instante en que sentí la suavidad y ternura de tu mirada quedé locamente enamorada de ti."

I manté aquest amor tota la vida, en la distància, en la ignorància d'ell, en el desconeixement i la desmemòria... amb una absoluta fidelitat.

És molt commovedor, molt, però, a mi, em fa pensar que no s'ho val. Ningú per encantador que sigui mereix un amor així, totalment gratuït sense fer ni donar res. I ningú, per bleda que sigui, mereix viure una vida així, penjada d'un home que viu en un altre planeta. Molt romàntic, això sí. I jo habitualment en sóc de romàntica, però aquests extrems em revolten, més aviat.

15 anys

2012-02-02T17:30:00.000+01:00

Post dedicat a la Yáiza, que als comentaris em va demanar per la Carme de 15 anys.

No, hippie, no, encara no era res més que una mica simpatitzant de hippie... Mare meva, si encara anava a una escola de monges!

Era molt bona nena, crec que fins i tot massa, per al meu propi bé. Estudiava, era responsable i em portava bé. Clar que, ben pensat, un punt de trapella també el tenia i si bé jo no tenia moltes idees divertides, m'hi apuntava de seguida, quan algú en proposava una, encara que fos un pèl arriscada. Havíem aconseguit aturar o endarrerir el rellotge que marcava les hores, per allargar el pati. Que consti que no era fàcil, estava molt amunt el maleït rellotge! Un cop vam amagar totes les campanetes de l'escola (és que anàvem sempre a toc de campana) i tan ben amagades que no van aconseguir trobar-les (sota de la tarima de la taula de la professora) i el mateix dia, vam omplir de papers la campana grossa del pis de dalt que tocaven amb una corda des de baix. Un dia sense campanes. Va estar bé! Una altra vegada vam posar un llimac dins del pupitre d'una companya. Que gamberres.... Eeeecccssss! Bé bestieses d'adolescents. Juro que cap va ser idea meva, però és que jo, ja tenia la dèria de sumar-me a totes les iniciatives interessants, com ara, encara ho faig, no? No he canviat tant.

Tenia molt bones amigues, i bon rotllo. No anàvem a classe amb nois, i això dels amics estava més complicat, però als 13 anys vaig decidir que volia anar de campaments amb els escoltes i allà sí, nois i noies ens vam trobar. El primer any, o sigui als 13, em va agradar un noi, es notava que a ell també li agradava jo, no em pregunteu com, però es notava, tot i així mai no ens vam dir res. Als 14 un altre, tampoc ens vam dir gran cosa, però un dia ens vam agafar la mà... i allà mateix, ens els mateixos campaments va arribar el tercer... i diuen que a la tercera va la vençuda, amb el tercer, el rei de les postals, el que semblava hippie i que ara ja no ho és, al cap de tres anys i poc, ja m'hi casava. De veritat... que ja no ho és de hippie. El veig cada dia i ho sé segur!

Hora calma

2012-02-01T17:26:00.000+01:00

D'un post de Galionar

Aquesta hora calma
em porta el desig
d'un silenci que curi
sorolls i neguits

Voldria la taula
i el quadern en blanc
per fer sortir els somnis
i històries d'abans.

Que el temps llisqués suau
compassant-se amb l'ànima
i els mots oblidats
brollessin de nou.

Els pensaments clars
em porten repòs.
Tendra placidesa
que pacient espera .

Raset

2012-01-31T13:00:00.000+01:00

D'un post i una foto del Pere. Jardí de can Santamaria de Raset

Casualment, vaig trobar un museu

A Raset. Un rètol des de la carretera.

No el coneixíem i ens va encuriosir.

Segur que vaig llegir el rètol de l'entrada. Sempre els llegeixo:

Antonio Machado va estar-s'hi, fugint cap a l'exili.

No ho recordava, fins que en Pere, aleshores desconegut i ara amic, m'ho va dir.

Tres plàtans i una taula de pedra al mig, em van enamorar.

Als bancs de pedra, m'hauria quedat a llegir o a escriure, tota la tarda.

Machado no devia tenir temps i devia fer fred, quan ell hi era.

A l'exposició vaig descobrir un pintor que també és blocaire.

Recordo aquell dia i aquell post com a generadors de màgies a la xarxa.

I li devia un dibuix, un que encara no és ben bé aquest, la taula gairebé no surt.

Ara està molt canviat tot, a cada bugada es perd un llençol, a cada canvi es perd una estança.

I per què no?

2012-01-30T19:23:00.000+01:00

Ha estat una iniciativa d'en Garbí 24

Potser haurem d'enviar cartes i postals per correu convencional per preservar la privacitat i la intimitat, ja que sembla que a la xarxa això no existeix.

Jo encara envio coses, potser no escrits (o també) però postals a la meva manera, dibuixets, aquí i allà.

Però he buscat una postal autèntica. Una postal que em va enviar el meu "nòvio", l'any 67. Ell tenia 20 anys, jo 15. Era l'època pop, hippie, digueu-li com vulgueu. Es nota, oi? Em va enviar 5 postals dins d'un sobre. Totes escrites atapeïdes...

Eren uns 20 anys esbojarrats, imagineu com eren els 15, doncs.

Ha estat una iniciativa d'en Garbí 24

25 anys sense Foix

2012-01-29T00:00:00.000+01:00

Fragment de la "Lletra a Clara Sobirós"

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat.Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?"

Arribada la nit

2012-01-28T00:00:00.000+01:00

Seguint la foto, la història i el poema de Fanal blau

Arribada la nit,

amb la lluna que es lleva,

endreçarem tots els tresors.

Omplint el pot, de còdols de colors

de mil moments que hem jugat a la sorra

i somiarem sempre nous horitzons

mentre ens adormim

escoltantla cançó dolça de les ones.

Pensaments

2012-01-27T02:00:00.000+01:00

Paraules de colors

Enfilall de flors

Núvols de cendra.

S'enfilen amunt

Amb tot el perfum

Memòria tendra.

En aquest moment

Ningú no ho entén

Tombarella gerda.

Si el sol va de dol...

Itineràncies poètiques

2012-01-26T12:30:00.000+01:00

Us podeu apuntar aquí o allà. Comencem d'aquí sis dies. El dia 1.

Una finestra al mar

2012-01-25T15:00:00.000+01:00

D'una fotografia de la Mar

Obres la finestra i fins aquí m'arriba

l'olor de mar i de núvol

i la claror que s'escapa
per les escletxes

a ran de cel i a ran d'aigua.

Ho deixo entrar tot, fins ben endins de casa.

Trenem paraules sense pressa

i escoltem els missatges i els silencis.

I després, veuré com et brillen els ulls

entre els riures de complicitat.

Una finestra al mar
(gràcies, Barbo!)

El pi de la Pilar

2012-01-24T13:30:00.000+01:00

No podem banyar-nos dos cops al mateix riu, deia Heràclit, ni mirar dos cops el mateix paisatge, penso jo. El riu va canviant la seva aigua i canvia el paisatge la seva llum, però modifiquem més encara la mirada dels nostres ulls en veure a cada moment allò que ens envolta.

Quan vaig repetir aquesta aquarel·la, no la volia pas fer igual ni tampoc diferent.

Volia només fer-la de nou, seguint el moment diferent del primer.

Atzavara

2012-01-23T12:30:00.000+01:00

Esborrarem les ombres del camí

I també les punxes de les atzavares.
Però no fugirem pas de la pluja
ni ens voldrem estalviar el fang.

Per arrelar-nos amb més força.

Mendel el de los libros de . Stefan Zweig

2012-01-22T12:00:00.000+01:00

Un llibre molt curt, de poc més de 50 pàgines, però que val la pena llegir. És trist també, però emociona.

Un llibreter, vell, passa tots els dies de la seva vida en un cafè de Viena, del matí a la nit. Un llibreter de memòria prodigiosa. Estimat i respectat pel propietari del Cafè Gluck.

"Jakob Mendel no veía ni oía nada de lo que ocurria a su alrededor. Junto a él alborotaban y vociferaban los jugadores de billar, corrían los marcadores, repiqueteaba el teléfono. Barrían el suelo, encendían la estufa... Él no se enteraba de nada."

"En Jakob Mendel, aquel pequeño librero de viejo de Galitzia, contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista com al erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesión completa."

En su mundo superior de los libros no había guerras, ni malentendidos, tan sólo el eterno saber y querer saber aún más números y palabras, títulos y nombres. "

Chop Suey - segona proposta

2012-01-21T22:42:00.001+01:00

Chop Suey, Edward Hopper, 1929.

Per a la 50a proposta de Relats conjunts

Post dedicat al Carles i a la Lola... una picada d'ullet i un somriure. Com que no sou blocaires i encara que no sé si ho llegireu, voldria dir-vos que, en aquest cas, es tracta de fer un relat sobre el quadre de Hopper. Només representa el desig que no s'acabin mai les ganes d'anar a fer un mos o un cafè amb els amics, per més enganxats que estiguem a les màquines.

Per a Allie

Hola Kim! Com estàs?
He vist aquest quadre que t'envio en arxiu adjuntat i he pensat en tu.
Te'n recordes de quan anàvem a fer un te o un cafè, i xerràvem pels descosits?

Per a Kim

Hola Allie!Jo molt bé i tu!
Sí que me'n recordo! I tant que sí!
Anàvem amunt i avall per trobar-nos...ara ens trobem cada dia aquí...

Per a Allie

Però era xulo, eh? Què coi fem sempre tancades a casa davant la maquinota?
Escolta tu saps si encara hi ha cafès?

Per a Kim

Ostres, nena, clar que hi ha cafès! Crec que encara en queden ben bé una dotzena pel centre de Barcelona

Per a Allie

I tu t'atreviries a tornar-hi anar? Hi deu anar algú?

Per a Kim

Sí, dona, clar que sí! Si no, no existirien.
Li podríem dir al Max si vol venir.

Per a Allie

Genial!
Ens trobem, demà a les set de la tarda a Rambla Catalunya/ Mallorca
Per allà segur que n'hi deu haver algun.
Que divertit! Quina aventura!

Per a MAX

Max, et reenvio els mails que ens hem creuat...
Vols venir demà a les 7 a fer un cafè, amb l'Allie i amb mi? Saps algun lloc?

Per a Allie
Per a Kim

Nenes, estimades, teniu unes idees, estranyes, però molt divertides!
Sí en sé un del qual parlen alguns blocaires penedits:
"El cafè dels blocaires anònims" molt a prop d'on dieu,
Som-hi! Fins demà!

Bultra: arbres vora el riu

2012-01-20T23:10:00.000+01:00

Serà com un joc i m'amagaré darrere els arbres
però no aniré pas gaire lluny.
Seré entre les ombres o rere les branques,
però se sentirà ben a prop el meu pas.

Mentrestant, miraré el riu des de la finestra.
I aprofitaré el fluir de l'aigua, i els ànecs que s'empaiten,
i el sol i les branques nues de colors inesperats
i també cada somriure. Ho colliré tot, per viure.

PD 1: gràcies per la paraula nova Miquel Àngel!

PD 2: bultra

1 f. [BOC] [AGF] bosc de ribera Bosc que es fa a la ribera dels rius i dels estanys, en sòls humits.
2 f. [AGF] Conjunt d’arbres o d’altres plantes que forma aparentment una sola massa.

Ja som en el període de propostes!!!

2012-01-20T00:00:00.000+01:00

Passeu per cats i proposeu totes les que us semblin les millors iniciatives del 2011!!!

Abandonar-se a la passió d'Hiromi Kawakami

2012-01-19T12:00:00.000+01:00

"Així han passat cent anys.

Ara, al cap d'un segle, amb prou feines recordo les coses que ens unien, només sé que l'estimava intensament.

No sé què passarà. No sé si quan hagin passat cent anys i cent anys més, encara pensaré en ell. Quan era viva, vaig conèixer en Sakaki i vam decidir per casualitat que ens suïcidaríem junts, i així hem acabat.

A vegades recordo que ell em deia que m'assemblava a la Kiyo. Em pregunto si de debò va esperar el seu amo dins la tomba, la Kiyo. Jo vaig esperar en Sakaki i no va venir mai. Ja han passat cent anys i res no ha canviat. Ara ja és mort, i no canviarà res."

Hiromi Kawakami

(del conte Cent anys)

Són vuit històries d'amor, encara que jo no hi he trobat la passió que promet el títol. Però certament són històries d'amor. Estan explicades amb molta proximitat als personatges, molt des de dins. Ben explicades. Aquesta noia domina la curta distància, els sentiments. A mi m'han semblat tristes. N'hi ha un parell, que m'han impactat molt. El conte Cent Anys i el que dóna títol al llibre. M'han semblat molt bons.

Chop Suey - una proposta de Relats Conjunts

2012-01-17T23:00:00.000+01:00

Chop Suey, Edward Hopper, 1929.
Per a la 50a proposta de Relats conjunts.

Moltes Felicitats! Esperem que en feu moltes més!

L'Allie i la Kim, tot just s'havien trobat un parell de cops, coincidint en alguna festa, sempre entremig de la gent i encara mai no s'havien acostat gaire. Sí suficient per haver quedat de veure's un dia. Van triar una hora d'esmorzar, per trobar-se soles i tranquil·les. Molt assenyades, elles, es van explicar les coses a poc a poc i amb molta calma, com si s'adonessin, encara que no ho sabien, que tenien tot el temps del món per compartir i que mai no se'ls acabarien les complicitats. Es reconeixien l'una en l'altra, d'això se'n van adonar de seguida, gairebé només de veure's. Quan l'Allie va obrir el llibre que li portava la Kim, va quedar sorpresa que fos el mateix llibre que ella havia volgut tenir, sense aconseguir-lo. La màgia d'una bona amistat estava ja en marxa, no calia fer cap esforç, ni costava gens de dirigir-la. Com si haguessin pujat en un tren cap una destinació feliç. Al mateix tren, al mateix vagó.

Havien mantingut el contacte escrivint-se unes cartes, sense massa continuïtat, però que conservaven ben viu, l'interès de veure's de nou. Mesos més tard, van trobar l''ocasió de fer un altre esmorzar. Es van explicar els seus amors i els enamoraments viscuts. Estaven contentes. Totes dues tenien un home que les feia somriure i les il·lusionava. I ja ho sabien. No s'havien pas amagat res. Il·lusionades, van començar a construir colze a colze una gran història. Què importava que l'home fos el mateix, si l'estimaven? Què importava que l'home fos el mateix, si les estimava? Sempre es van entendre bé, encara es veien reflectides l'una a l'altra i van començar a inventar nous camins, se'ls farien a mida, si calia.

PD: amb els meus agraïments al relat de la kweilan i al comentari que hi ha deixat la mar, com a font d'inspiració. Gràcies a les dues!

230è Joc literari de Jesús Tibau

2012-01-17T00:00:00.000+01:00

Paraules eixutes sense genet

i un tendre cromatisme.

I la mirada que busca el paisatge ocult,

dintre aquest plor de la pluja nocturna.

Moixaines de llum nova als cossos

cercant la bellesa en un miratge de matí fred.

A poc a poc desfaig els rulls del vent

i reneix el dia amb somriures i dubtes.

Els autors dels versos pel mateix ordre:

Sílvia Plath

Fanal Blau

Joan Guasch

Josep Mª de Sagarra

Barbollaire

Zel

Miquel Martí Pol

Montse Pes

Les rialles

2012-01-16T00:00:00.000+01:00

D'una fotografia de Fanal Blau

A vegades, totes les cases són dels colors de les rialles. No només una. I els cotxes es fan massa estrets per enquibir-hi el somriure. I mires el seient del costat i encara que ja no hi hagi ningú li somrius igualment. I fins i tot el tiquet del dinar ens sembla divertit. I parlem de tot molt seriosament i riem a la vegada.

I l'espera es fa dolça. I l'abraçada tendra. I encara que els veïns de taula siguin sorollosos, massa propers i plori un nen... la xerrera no s'atura, gairebé ni per demanar el dinar, ni els somriures tampoc. I acabem entre llibres...

Un gran dia!

2012-01-15T00:00:00.000+01:00

La foto de la foto que acompanyava el regal dels meus fills

Realment ha estat un gran dia. Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions. No han estat pas les úniques. He tingut moltes felicitacions, uns quants regals que m'han agradat molt i un regal especialment sentimental que m'ha emocionat i m'ha fet plorar. La meva germana petita m'ha escrit un llibret de records, seus i meus. La petita és ella (ens portem 6 anys) però semblava que se'n recordava de tot millor que jo. No és que jo no me'n recordi, però no hi penso gaire en els temps passats. Necessito sempre que alguna cosa m'hi porti. Ella m'hi ha portat. Només us ensenyo una parell de pàgines. La de sobre m'ha fet gràcia, perquè és cert. Tenia fama de no dir mai res. Encara la tinc. Però hi ha moments, situacions, persones... que em fan venir les ganes d'explicar coses o d'explicar-me. La de sota, és una petita reproducció i mostra de les nostres nines de paper... de com les guardàvem en una mena de fundes de paper de seda.

Noies o àvies... vosaltres també posàveu les nines de paper en fundes-llits de paper de seda? Molt més ben acabades que aquesta de la mostra i que com diu ella, ens duraven anys i anys...

60 flascons de llum

2012-01-14T00:00:00.000+01:00

Ja en tinc 60! 60 flascons de llum. He aconseguit guardar la llum en flasconets, Ja la tinc guardada i envasada, ho veieu?

Em sap una mica de greu deixar la dècada dels 50 enrere, perquè m'ha portat molta felicitat, molta energia i moltes ganes de viure i d'estimar. De ser feliç i de repartir felicitat. La millor dècada de la meva vida. Espero que per un 6 de no res, no s'aturi l'energia, ni la salut, ni la felicitat, ni l'amor, ni el bon rotllo.

Els que volíeu fer-me comandes de flasconets de llum ... ja ho sabeu , ara amb el mostrari, encara us serà més fàcil... :) Gràcies per ser-hi i seguir-me en les meves bestieses.

El regal de Fanal blau. Gràcies, bonica! I el de la Maria Roser. Gràcies, altre cop!

Tardes con Margueritte de Marie-Sabine Roger

2012-01-13T07:00:00.000+01:00

"He decidit adoptar a la Margueritte. Aviat celebrarà el seu vuitanta-sisé aniversari, més val no esperar gaire, els ancians tenen tendència a morir.

Així, si li passa qualsevol cosa, no ho sé, si cau al carrer o li estiren la bossa, aquí estaré jo. Podré arribar ràpidament i treure la gent del mig i dir-los-hi:

- Molt bé, ja està bé, ja poden marxar, ara me n'encarrego jo: és la meva àvia.

No ho porta pas escrit al front que sigui només adoptada."

Marie-Sabine Roger

Jo havia vist la pel·lícula i per Nadal em van regalar el llibre. M'ha tornat a agradar. Com sempre és una mica diferent, però no pas en l'essencial. El llibre és la veu del protagonista, és un seguit de pensaments en primera persona que ell va desgranant. Els altres personatges només s'ensenyen a través d'ell. És com una transformació, ell va canviant gràcies a l'efecte i a l'amor que troba en Margueritte. Commou, si us agrada emocionar-vos per les petites coses de cada dia , per les complicitats i pels sentiments... endavant en gaudireu molt.

Fulles de llum

2012-01-12T08:00:00.000+01:00

D'una fotografia de l'Anton

Aquestes fulles, amb molta llum pròpia, m'han semblat fortes i fràgils al mateix temps.

Pengen de totes les branques, les fulles de llum. Com si fossin sentiments perduts que duen missatges impossibles, sense cap adreça. Però tu les has vist i les has collit. Han tremolat al vent, sense caure, resistint l'hivern, retrobant les teves mans càlides on aixoplugar-se.
................................................................................ Carme

"Cap sentiment és perdut
ni cap missatge impossible.
Si ens sabem,
l'hivern és sols un altre motiu
per aixoplugar-se,
arraulits sota somriures càlids.
Lliscant-nos amb la suavitat
dels colors de les fulles de llum."
............................................................................... Barbollaire

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau
així una fulla pensa que es fa lliure quan cau
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur
sobre els camps pels camins on ja no hi va ningú...
............................................................................. M. Torres
................................................. un regal de Miquel Àngel Tena

Joc de viure,
trencaclosques de fulles
tot és efímer.
.............................................................................Montse

Abandonar-se
a l'aixopluc d'elles.
Amb la teva llum.
...........................................................................Fanal Blau

Des de la branca estant veuen les altres fulles fent corriols pel terra. Elles, però, romanen per fer memòria a la primavera i donar la benvinguda a la nova generació. Ténen una missió.
.......................................................................Joan Guasch

Ventant-se rere teu,
acollint pensaments.
Arbres de seda...
......................................................................Cèlia

Fulles de llum
et són inspiració
i camí de paraules.
.....................................................................Noves Flors

Les fulles de llum
com les cuques a la nit
les toques i s'apaguen
i de vegades ... se'n van.
........................................................................Pere

Dues fulles, són el bressol
del món, a cada fulla
un poema, un desig,
el fruit del record,
la fragilitat de viure,
viatjaran amb l’abraçada
del vent, ens retrobarem
a la terra després
del gran foc...
.............................................................onatge

Fulles balancejades per energia eòlica que escampen càlides paraules d'energia solar. Donen a llum sentiments que van a parar, en llarga tardor, sobre la pell que sent l'enèrgic batec muscular.
...............................................................................Rafel

Oferint bellesa
trèmuls penjolls d'or
que l'hivern ofrena.
..................................................................................Glòria

Enterraments lleugers d'Olga Xirinacs

2012-01-11T08:00:00.000+01:00

Aquest ha estat el primer llibre de l'any, manllevat a la biblioteca del meu pare.

"Les cartes eren allà perquè la Laura havia volgut que algú les llegís, i això s'acabava d'acomplir. Adriana sentia una gelosia indefinible perquè ningú no li havia escrit mai coses com aquelles. Es preguntava si el poder de les paraules era tan fort com per fer moure una voluntat. Li semblava que sí i que ella, potser, hi creuria."

Olga Xirinacs

Jo sempre he cregut en el poder de les paraules, em sembla inqüestionable. Tenen molt de poder. Creen realitats.

Imatge: un gravat de Piranesi trobat aquí.
(perquè Piranesi i els seus gravats són protagonistes a la novel·la)

Assedegades de riu

2012-01-09T13:00:00.000+01:00

Farbalans de flors, s'aboquen damunt del riu, assedegats.

Com farons de llum que, fatigats, es vinclen sense tocar el fluir de l'aigua.

El seu fimbrar, com una faula.

Les arrels saben de l'aigua, encara que no puguin tocar-la.

Canvi de paisatge (conte per acabar)

2012-01-07T15:00:00.000+01:00

Després dels dibuixos de Paint de Berlín, havia de venir l'aquarel·la pel Ferran. I de l'aquarel·la, m'ha vingut un començament de conte, però en canvi dos finals.

L'Aleix l'havia citat a Berlín, sense cap explicació. Com que a Berlín? havia pensat la Gemma, que s'ha begut l'enteniment? Però no quedàvem sempre al Viena del carrer Pelai?

Malgrat tot, sense pensar-s'ho gens, li va dir que sí i després li preguntava: "Però que ens ha agafat ara, que hem de córrer cap a Berlín?", "Vols dir que no ens compliquem la vida?"

A.- L'Aleix callava... però un cop allà, tots dos van entendre ben bé què hi havien anat a fer, va resultar un descobriment molt més bonic del que s'havien imaginat. Canviar de paisatge, canviar de llenguatge, a vegades és com canviar de vida.

B.- La Gemma creia que si res no havia de canviar, en la seva manera de fer les coses... realment no calia que haguessin anat tan lluny. El Viena del carrer Pelai, amb les seves converses, estava prou bé.

Cases a la barana

2012-01-05T22:40:00.001+01:00

A tocar del Pont Nou, lescases miren baixar el riu, persobre la barana. Entre elles i elriu, safates de pensaments, en torratxes minúscules, que potser algú farà créixer, o es pansiran menuts, sentint-se desprotegits i desemparats.

Primervaig ser pensament, potser era en una altra vida, i vaig tenir la sort que em vanfer créixer. Després vaig ser casa que persisteix al temps, acollint, acollintla vida. Ara només em falta ser riu que flueix. Sempre canviant i sempre el mateix. Simplement ser. Riu que corre, que baixa, cap on li és més natural de fluir...

Claror

2012-01-02T21:27:00.000+01:00

La claror ja ha viscut totes les hores i no és tan brillant com la del migdia. Agafa colors vermells i ataronjats com de fruita madura. No és tan blanca i no m'enlluerna els ulls i tampoc l'ànima, però la bellesa persisteix amarada de nostàlgia. En cada fulla, els reflexes de llum que es multipliquen.

Guardaré petits flascons, plens de la llum de cada color.

La tradició de la mar... I els millors desitjos pel 2012

2011-12-30T14:23:00.000+01:00

Tradició a mida...

Per acabar bé l'any i començar els 2012 de bon peu. He manllevat la tradició a mida de la mar.

Si em dieu què li agraïu al 2011 i què desitgeu pel 2012, us ho escric al globus del color que vulgueu.

Començo jo!

MOLT BON ANY 2012 A TOTS!!!!

Llibres 2011

2011-12-28T23:06:00.000+01:00

Les meves estrelletes mesuren només el plaer de llegir, en cap cas és una valoració molt estrictament literària. Jo llegeixo per això per gaudir i és el que més m'importa. Hi ha alguns llibres, en negreta, que han obtingut la meva nota màxima: *****

1.- Solcare il mare all'insapuda del cielo de Giorgio Nardone i Elisa Balbi (lectura professional) ****
2.- La carte et le térritoire de Michel Houellebecq (premi Goncourt 2010) (novel·la) ****
3.- Contra el vent del Nord de Daniel Glattauer (novel·la) ***
4.- Cada set onades de Daniel Glattauer (novel·la) ***
5.- Las leyes de la simplicidad de John Maeda (assaig) **
6.- No era lluny ni difícil de Joan Margarit (poesia) ***
7.- Una ola con sabor a pez de Núria Riera (novel·la) ****
8.- Todo bajo el cielo de Matilde Asensi (novel·la) ***
9.- Jesús me ama de David Safier (novel·la) *
10.- Le déséspoir des singes de Françoise Hardy (autobiografia) ***
11.- Estaciones de paso de Almudena Grandes (relats) ***
12.- Mondo de Le Clézio (relats) **
13.- Més enllà de l'eficàcia: un punt de vista humanista i realista de la presa de decisions, les organitzacions i les persones de Josep Mª Rosanas (assaig) ****
14.- El tiempo entre costuras Maria Dueñas (novel·la) ****
15.- El ladrón de cerebros Pere Estupiñà (divulgació científica) ****
16.- Si tu em dius vine, ho deixo tot, però digue'm vine d'Albert Espinosa (novel·la) ***
17.- Amor i guerra de Núria Amat (novel·la) **
18.- La caçadora de cossos de Nahat el-Hachmi (novel·la)***
19.- Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès i Jordà (novel·la) *****
20.- Somiant amb Aleixa de Mercè Climent i Francesc Mompó (novel·la) ***
21.- Comptes numerats de Joan Gasull (novel·la) ***
22.- El nen perdut que sabia el que volia de Aher Arop Bol (història basada en fets reals) **
23.- La nevada del cucut de Blanca Busquets (novel·la) ****
24.- El retorn del jove príncep de AG Roemmers (novel·la) *
25.- El placer de vivir de André Comte-Sponville (filosofia aplicada a la vida) ****
26.- I un cop de vent els despentina de Jesús M Tibau (contes) ****
27.- Pétalo carmesí, flor blanca de Micher Faber (novel·la) ****
28.- Dones d'heura de Marta Pérez Sierra (poesia) ****
29.- 1Q84 d' Haruki Murakami (primera i segona part) (novel·la) *****
30.- El ruiseñor y la rosa y otros cuentos de hadas d' Oscar Wilde (contes) **
31.- Històries increïbles de Palèfat (filosofia) ****
32.- El juego del ángel de Carlos Ruiz Zafón (novel·la) ***
33.-Besllum de Joana Navarro (poesia) ***
34.- Los enamoramientos de Javier Marías (novel·la) *****
35.- El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal (prosa poètica) *****
36.-Camí d'amor de Francesc Mompó (novel·la) ****
37.- Lina panxolina de Mercè Climent (conte) ***
38.-I demà l'atzar de Marta Pérez Sierra (contes) ****
39.-Uendos de Francesc Mompó ***
40.- En què crec jo de Bertrand Russell ***
41.- Fronteres de vidre de Francesc Mompó ****
42.- 1Q84 (tercera part) d'Haruki Murakami *****
43.- Els greixets de Francesc Mompó ****
44.- Jo sóc el missatger de Markus Zusak ****
45.- Bruixes de Mercè Foradada ****

En Mc, el més crack dels cracks de tots els blocaires, sempre a punt d'ajudar tothom... SÍ! m'ha arrenglerat els llibres. Gràcies Mc!

Un fil de lluna

2011-12-26T19:20:00.001+01:00

Avui, en arribar a casa, m'esperava un fil de lluna, en un cel encara vestit de dia, de color blau clar. M'ha semblat suficient per a poder cosir els darrers dies de l'any i fins i tot embastar els primers del que començarà aviat. El primer estel, impacient, m'acompanya sempre.

Bon Nadal!!!

2011-12-23T23:00:00.000+01:00

D'una fotografia de Fanal Blau

AMB AL LLUM DEL FANALET

Lletra i música: Jaume Moreno

AMB LA LLUM DEL FANALET

JO ANIRÉ A ESPERAR ELS TRES REIS

VULL QUE EM PORTIN MOLTES COSES

PAU I JOIA A TOTS ELS NENS.

QUINA FOSCA NIT!

AI, QUIN FRED QUE FA,

TOT ESTA ADORMIT

JA ELS SENTO ARRIBAR…

La boca de la veritat II

2011-12-23T10:00:00.000+01:00

Bocca della verità, Roma, 1632

Proposta de Relats conjunts

En Pol tenia por de ficar la mà allà dins, molta por. No creia gaire aquesta mena de llegendes, però tot i així no podia superar la por. I és que tenia coses per amagar, coses que no explicava mai a ningú i molt menys a ella, allà al seu costat tant riallera i contenta en aquest viatge.

La Clàudia va passar davant, va posar la mà i va fer un crit, tot enretirant-la ben de pressa. La marca d'unes dents es veia clara damunt la pell. A ella? a ella, que mai no amagava res i que era la perfecció personificada? Com podia ser que l'hagués mossegada a ella?

En Pol va posar la mà al forat, ben espantat i la va treure alleugerit i sense ensurts. Va somriure i de sobte ho va entendre tot.

No he estat mai a Berlin ni per la TBFC, catxis!

2011-12-22T00:00:00.000+01:00

No he estat mai a Berlín, però em feia il·lusió fer-li algun dibuix per l'amic Ferran, que sempre em diu que li agraden els meus dibuixos. Vaig demanar-li (innocent de mi) quin lloc podria ser important o significatiu per a ell. I suposo que no us estranyarà que aquest lloc fos Berlín. Dos paints de Berlin. De la plaça que té fama de ser la més bonica de la ciutat.

D'unes fotos del Ferran, de l'In varietate concordia: la plaça Gendarmenmarkt des de la finestra
i la mateixa plaça des de baix.

Font

2011-12-19T20:00:00.000+01:00

D'una fotografia del Barbollaire

La música de l'aigua es fa murmuri que hipnotitza. Rellisca per la pell, amanyagant-la.
Les paraules també acaronen i les mans parlen en silenci.
Sempre hi ha un mot que fa pessigolles i ens desperta rialles adormides.
Navegaré en un vaixell de paper, per les fonts misterioses.
Àmbits petits que només s'eixamplen alimentant anhels.

Intent de traducció dedicat a Manjacostel d'Occitanissima:
(En francès ja que no sé traduir-ho a l'occità)

La musique de l'eau se fait murmure qui hypnotise.
Elle glisse sur la peau, comme une caresse.
Les mots, eux, caressent aussi et les mains nous parlent dans le silence.
Il y a toujours un mot qui nous chatouille et nous réveille des rires endormis.
Je vais naviguer dans un bateau en papier, par des fontaines mystérieuses.
Des petits champs, qui s'élargent, seulemen en nourrissant nos désirs

Traducció a l'Occità, per Manjacostel:

La musica de l'aiga fa un murmuri qu'inoptisa.
Giscla sus la pel en l'amanhagant .
las paraulas tanbe se caran e las mans se parlan en silenci.
Sempre i a un mot que fa pecigadas , e nos desperta "rialles" adormits.
Navigarai sus un vaissèl de papièr , per las fonts misteriosas ,
de pradalets de vida , que grèlharan sonque de noirir nòstre desirança.

Baixen pel riu, els somnis

2011-12-18T20:00:00.000+01:00

Baixen pel riu, els somnis tan lentament que temen de desfer-se. Podria remar riu amunt, per trobar-los o esperar tranquil·lament que arribin. La barca hi és, suggeridora i les branques m'esbullen els cabells, com si em donessin pressa. Si miro l'aigua, m'adono que conté tots els colors del món, que s'hi emmirallen.

La boca de la veritat. Una proposta de Relats conjunts.

2011-12-18T00:42:00.001+01:00

Bocca della verità, Roma, 1632
Proposta de Relats conjunts

Ho vaig intentar, us ho juro que ho vaig intentar... algun il·luminat es va inventar la llegenda i jo ho vaig provar. Intentava trobar entre els pensaments de la gent la seva sinceritat i la seva veritat i estava disposada si no la trobava, a fer-ho notar amb la meva mossegada.

Van anar passant els anys i en tothom em semblava trobar-hi un dubte raonable entre la veritat i la mentida. No havia mossegat mai ningú. Tothom té la seva veritat i sovint les persones se la creuen encara que no sigui gens objectiva. Per què jo havia de fer de jutge?

Però en aquests últims temps, cada cop m'anava sentint més intranquil·la, les mentides cada cop són més grosses i molt menys justificables. Així que ara s'ha acabat la tolerància. En aquest cap de setmana passat ja porto un bon miler de mossegades. Clar que les autoritats ho amaguen per no espantar els turistes.

Llums i ombres

2011-12-16T19:53:00.001+01:00

Escric el teu gest

amb lletres de llum

damunt l'ombra de la barbacana.

Retorna la claror de primavera.

S'omple de flors el jardí

i les nespres s'avancen al temps.

Aprofitem els miratges de fruits

madurs i lluminosos.

Llavis amarats de dolçors

et busquen, retrobem el gest.

M'amago en el bosc

2011-12-15T07:30:00.000+01:00

M'amago en el bosc, com s'amaga la casa. Mimetitzant colors i disfressant-me d'ombra. Que el món no em vegi. Em quedo en un llarg silenci per deixar que creixin tots aquells mots que necessitem per ser. Després dels mots, deixarem que ens enlluerni la vida. Fascinats per la claror als ulls, la seguirem hipnotitzats pel seu somriure.

Una pedra diferent

2011-12-14T08:34:00.000+01:00

D'una foto de la Merike: Photo: 509 0954 Merike | Fotki.com

La Merike va trobar en un carrer estret, a la ciutat vella de Porvoo, una pedra estranya.. totes eren llises, menys una.

Em va demanar si podia imaginar un poema per a aquesta pedra.

Jo em vaig imaginar la Merike, caminant mirant les pedres del carrer:

Amb el cap baix.
Dibuix sobre la pedra.
Com un enigma.

Després ens vaig imaginar, a les dues, ella i jo, inventant possibles històries sobre el 147:

Com un secret.
Intento descobrir
allò que amaguen.

Després vaig interpretar-ho com un jeroglífic:

Un u com un soldat
un quatre que està buit
i un set que vola.

I vosaltres quin poema de 3 versos (no cal que sigui haikú) faríeu?

El temps

2011-12-14T07:30:00.000+01:00

L'únic motiu pel qual el temps existeix és perquè no passi tot alhora.

Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)

Rebut De minimàlia

Paisatge plàcid

2011-12-11T21:26:00.001+01:00

Dibuixaré, per tu, paisatges plàcids. Sense cap nosa que amagui diferents horitzons. Amb onades d'herba sota els peus i oasis amagats per reposar-hi. Dibuixarem brots de primavera, com fulles tendres de verd novell. I la tardor recollirà tots els colors, encara que no siguin seus. Com l'abraçada acollidora dels més bells amors.

Petjades de fulles

2011-12-10T23:41:00.001+01:00

Fotografia de l'Enric

Les fulles han deixat la seva petjada a la terra. Dibuix estampat. Com elles voldria deixar senyals de pas. Han perdut el seu volum, el seu color fins i tot part de la seva forma. Què importa? Les fulles són fulles, encara.

Com elles deixarem petja, dibuixarem bells camins, la nostra bellesa quedarà estampada, encara que sigui en el no res.

Flors seques

2011-12-08T19:34:00.001+01:00

Un ram de fors seques. Me'l miro i el dibuixo i li faria dir moltes coses, potser massa coses per un sol ram. Herbes, com fràgils escultures mòbils, que delicadament reparteixen minúsculs volums per un espai incert. Amb el seu pes lleuger s'aboquen sobre el gerro d'un negre lluent. La bellesa trencadissa de les roses, per les tristeses inesborrables dels adéus per sempre. Les herbes del vent pels viatges que fem junts en la mateixa direcció. Les flors sense pètals per les tristeses oblidades i les felicitats recuperades.

2011-12-06T20:22:00.000+01:00

Post inspirat en el post d'en Pep i deixat de comentari

Els meus pensaments endreçats farien riure fins i tot els estels i la princesa lluna els il·luminaria benèvola. Tantes vegades els he endreçat i endreçat que ja no caben en la meva ànima. Si el cel blau els acull, esperaré a recuperar-los que siguin tintats d'albades.

Fulles ran de paret

2011-12-04T20:10:00.000+01:00

S'enfila la tardor
feta engrunes
en aquesta murada
de tantes textures.

Preserva ullades de claror
i camins de silenci entre verd i roig.

Desig d'una mirada
entre els riures de les fulles.

Aquarel·la d'una foto del Barbollaire

Una història sobre prejudicis culturals o racials o susceptibilitats excessives

2011-12-02T22:00:00.000+01:00

Han agafat el tren, tots sis, amb ganes de passar un bon dia. Un dia de ciutat, amb dinar compartit inclòs.

La primera activitat era veure una exposició. Ja duien les entrades comprades des de casa i no han fet gens de cua. A dins, cadascun al seu ritme anaven mirant els quadres.

De lluny Ella ha vist com una vigilant del museu li deia alguna cosa a un dels seus companys. No podia sentir què deien, després s'hi ha ajuntat una altra persona i finalment ell i la primera vigilant se'n han anat en direcció a l'entrada. Ella s'ha acostat fins a la persona que no s'havia mogut del lloc a preguntar:

- Que ha passat alguna cosa? Aquell noi ve amb nosaltres.

- Em sap molt de greu. La meva companya, la vigilant, s'ha equivocat, li ha semblat que venia de la sortida i m'ha cridat perquè li demanés l'entrada i ell s'ho ha pres malament.

- Però ell tenia entrada, les havíem comprat per Internet.

- Si, però no ens l'ha ensenyat i s'ha enfadat.

- Bé gràcies, per explicar-m'ho. Suposo que un cop aclarit tot, ja tornarà.

Però passava l'estona i no tornava. En canvi la vigilant si que torna a parlar amb la seva companya. Ella s'hi acosta immediatament a veure què havia passat realment.

- S'ha enfadat molt. Ha estripat l'entrada i ha sortit fora.

- Ostres! Si ha estripat l'entrada ja no cal que el vagi a buscar que ja no pot entrar...

- Sí, clar que pot entrar! L'entrada dóna dret a entrar tot el dia. Ni que sigui estripada. El problema és que està enfadat.

Ella se'n va cap a fora i el troba al carrer. Realment enfadat. Acusant de racisme i donant per descomptat que li havien demanat l'entrada i que havien "suposat" que s'havia colat, només pel seu aspecte.

- Has pagat una entrada per veure una exposició. Entra, mirem l'exposició i no t'amarguis el dia.

- No, jo ja conec com van les coses. Sé perquè ho han fet. Jo ja li he dit "Si hagués estat ros i guapo" no m'hauries demanat l'entrada, oi?

- Consideres que t'han fet una injustícia?

- Sí.

- I vols acabar-la de rematar espatllant-te el dia i de rebot a nosaltres també?

- No, no, vosaltres feu la vostra, jo ja us espero.

- No entenc que t'enfadis tant, perquè t'hagin demanat l'entrada. També me la podrien haver demanat a mi. Entrem, per favor i gaudim del dia...

- Entro perquè et quedis tranquil·la, però tornaré a sortir.

- Vinga entra, va!

Un cop es troba amb la resta de companys i ja està una mica desfogat explica que s'ha sentit tan molest només pel dubte de si tenia entrada o no, que amb "ironia" els ha dit que no, que s'havia colat. Les noies han dit "doncs tenim un problema" i ell ha continuat amb la seva ironia sobre si fos ros i guapo i sense voler ensenyar l'entrada. Quan elles, descol·locades, i sense saber massa què fer, li insistien que o bé ensenyava l'entrada o les hauria d'acompanyar a seguretat, ell les amenaçava en denunciar-les a elles per racisme i per vulneració de la igualtat de drets. Com que cada cop s'embolicava més la troca i estava tan ofès... ha estripat l'entrada i ha sortit.

Ha costat de desfer l'embolic. I les noies s'han disculpat, (sense motiu real per fer-ho) no pas amb ell, que no deixava ocasió, sinó amb els companys. Més tard, cap al final de la visita, un encarregat ha vingut a parlar amb ell per disculpar-se en nom de les noies. Ningú ha pogut fer-li entendre que no es pot anar pel món amb tanta susceptibilitat i que si a qualsevol de la colla li demanen l'entrada l'haguessin ensenyat i punt. No hi ha hagut manera. Si s'arriba a quedar a fora fent-se més mala sang... a saber què hauria acabat dient.

Ella ja s'imaginava els titulars "denuncia a les vigilants d'un museu per haver fet fora una persona de nacionalitat espanyola, en un cas flagrant de discriminació racial." Mare meva, entre uns i altres quina paciència es necessita!

Calendari d'advent

2011-12-01T08:00:00.000+01:00

La meva primera participació al calendari d'Advent de la Mireia i l'Assumpta: http://javenadal.blogspot.com/

Fa anys que jo treballava en una escola. Allà vaig aprendre aquest ritual d’advent que jo no havia vist mai. Ni a casa ni a les escoles de quan jo era petita, l’havia vist mai. Ara per col·laborar al Calendari d’advent, m’ha vingut a la memòria aquesta tradició.

Allà a l’escola, la penjaven del sostre, en un espai gran, però de pas. Feien seure els nens a sota i cada setmana encenien una espelma. (El primer diumenge d’Advent va ser diumenge passat, per això nosaltres ja tenim una espelma encesa.) I aleshores cada setmana feien una cosa diferent: cantaven una cançó o explicaven un conte o els feien explicar records d’ells del Nadal, o un poema.

Em provoca una mica de recança pensar-hi, perquè una mestra amiga, que sabia del meu vici d’escriure inútilment, sempre em demanava que escrivís algun conte que pogués transmetre valors adequats al Nadal, per explicar-lo sota la corona. Malgrat que jo tenia la intenció de fer-ho, i mai no li deia que no... només li deia que el Nadal mai no m’ha inspirat gaire i també “a veure què surt”... finalment mai en vaig arribar a fer cap.

Ara tampoc us explicaré cap conte, però sí algunes experiències o recances en relació amb el Nadal. Com aquesta.

Paisatge en harmonia

2011-11-30T07:30:00.000+01:00

Sobre un poema de Fanal Blau

Recuperar
el batec
i el ritme compassat
de la música
d'ahir.
Estrenada
i benvinguda
harmonia
.........................................Fanal Blau

Més amics blocaires

2011-11-29T10:00:00.000+01:00

Insisteixo en dibuixar amics blocaires de les fotos que tinc. No és que s'hi assemblin molt, però si ho ho vaig intentant algun dia aconseguiré que us hi assembleu, no? Qui els reconeix?

El rellotge de Santa Caterina

2011-11-28T07:00:00.000+01:00

Aquesta aquarel·la la vaig repetir.
La primera té la muntanya del fons i l'arbre de la dreta molt empastifats.

El rellotge ha quedat a l'ombra. I la tarda cau sense mesura. Voldria recollir la claror entre els arbres abans que s'esvaís del tot, però se m'escapa. I em quedo amb el pou, i el safareig, i el rellotge mut.

Quatre petites tardors de la Fanal Blau

2011-11-27T10:18:00.000+01:00

La primera tardor s'havia perfumat i disfressat de primavera.

El verd intens, el groc i el blanc escrivien suaus moviments davant dels meus ulls.

Com interrogants menuts que no volien cap resposta.

Llavors escampaven colors sobre les fulles.

Caigudes, explicaven l'esperança de nous camins de vida.

Vermell a les branques.
Gronxador flexible.
Moviments suaus.
L'infinit és possible.
Perdura el roig.

D'unes fotos de Fanal blau

Sura la fulla seca damunt la soca, fràgil i trencadissa.
Preservem el nostre gest tendre i efímer, com si fos bellesa acolorida reposant damunt la fusta.

Pintura pel text del Josep Manel a la Marató de TV3

2011-11-26T07:30:00.000+01:00

Després del Paint ho he intentat amb pinzells:

Amb el text sobreposat.

Geometries clandestines 19 - Quadrilàters

2011-11-25T08:30:00.000+01:00

Com si fóssim quadrilàters no paral·lelograms

semblem oblidats de tothom.
Semblem objectes sense nom.

Per què hauríem d'anar sempre paral·lels dos a dos?

Encara que no tinguem cap costat arrenglerat,

mai no deixem de ser el que som.

Desitjos i somnis en subjuntiu

2011-11-24T09:00:00.000+01:00

Un post dedicat a la Merike, sobre la utilització del subjuntiu: desitjos, voluntats, necessitat, emocions...

Desitjo que puguem inventar-nos la vida.
Vull que somiem junts, el millor futur possible.
Necessito que m'ajudis a regalar somriures.
Cal que treballem colze a colze i dia a dia.
Volem que vinguis amb nosaltres.
M'agrada que trobem maneres de compartir.
M'entristeix que volin tantes gavines.
M'alegro molt que llegeixis el meu bloc.
M'agrada que em preguntis les coses que necessitis.

Merike, no t'enfadis, ja sé que ets moooolt més guapa que el meu dibuix! però no en sé més!

(Per donar una ordre en negatiu, també s'utilitza el subjuntiu)

Cabana

2011-11-23T07:30:00.000+01:00

D'una foto de Galionar

El temps teixeix cada segon amb un fil, colors diversos, textures canviants.
El fruit hi és, ferm. L'arbre, buit dels seus fruits, serà el teixit de demà.

Dalt d'una branca el teu bes. I el gaudi,com un significatque es descobreixen el missatge de cada gest.Trobat en cada motque dibuixem sobre la pell,com un regalque mai no hem buscat.
..................................................................................................................................carme

El temps passava
el forrellat dels dies
quan les acàcies
ombrejaven la porta
i al silló
l'aigua fresca
......................................................................................................................miquel àngel tena

Trobar-te la pell
brodada de petons...
Insignies d'estima
caragols als cor.
l'arbre barrunta, humil,
la desfullada,
petó a la terra llaurada
volarà la coixinada
a nou destí.
I esdevindrà la corriola
en el nou abril.
Petons a pell i a terra
ompliran gerra
de nous destins.
.................................................................................................................................... Anton.

Fruits

2011-11-22T16:42:00.000+01:00

Nous horitzonsgerminen poc a poc. Es vesteixen de roig lluent. Com llavors que les ombres escampenmolt més enllà dels miratges. Llavors de realitats. La tremolor més fugissera,el gest més subtil,la filigrana més incerta,sovint i incomprensiblement, duren per sempre.

Relats conjunts - La tardor - 2

2011-11-21T12:14:00.000+01:00

Arcimboldo estava orgullós del seu quadre! Tothom li valorava molt! Podia vendre'l i segurament guanyaria uns bons dinerons, o exposar-lo amb els altes quadres seus, de fruites i verdures amb forma humana. No hi ha dubte que això era ben original. A ningú més que a ell se li havia acudit.

Un dia, un company seu, escriptor i artista com ell, va proposar d'acostar l'art a la gent del carrer. Que cadascun d'ells deixés un escrit o un quadre en algun lloc. Com que poca gent del poble sabia llegir, Arcimboldo va decidir portar aquest quadre al carrer. Els seus companys li deien que segur que algú se l'emportaria, que a tothom li agradaria tant...

Al cap de pocs dies, va anar a mirar el seu quadre i era brut, moll, descolorit i esparracat. No li va fer gens de pena. Simplement va adonar-se que aquell quadre ningú no se'l posaria al menjador de casa seva.

Relats Conjunts d'aquest mes

PD: Amb disculpes a Arcimboldo, però ja veieu que lluny de ficar-me amb el seu quadre, que no és la meva intenció... he explicat uns fet s basats en la realitat. :) Però, és cert que jo no me'l posaria!

Relats conjunts. Tardor

2011-11-21T10:30:00.000+01:00

- Veus? gairebé ja està!
- gggggggggggggggggggg
- Vols estar-te quiet?
- ggrrrr ag aaaag agggg
- Si et bellugues tant mai no acabaré de fixar aquesta disfressa de la Tardor D'Arcimboldo. Però vols fer el favor? Què fas ara? Que caus? Sergi! Sergi! Què et passa?

Relats Conjunts d'aquest mes

222é Joc literari de Tens un racó dalt del món -2

2011-11-20T09:00:00.000+01:00

Oblidant les paraules,

volant sobre l'amagat xiuxiueig

o reptant lentament

com una cuca de llum

enmig de l'ombra més fosca.

La més mínima claror,

a voltes, pot ser suficient.

Tal com demana en Tibau, l'he penjat al carrer. Jo l'he penjat sense signar, en homenatge a JV Foix, (com us deia) i sobre tot perquè em fa molta vergonya signar-lo. :)

222è Joc literari de Tens un racó dalt del món - 1: Entrada

2011-11-19T14:39:00.000+01:00

Els colors de la tardorhan perdut intensitat sota la pluja. Proclamen, en silenci, la bellesa plàcida; una nova suavitat apresa molt lentament.Els espais contenenuna barreja estranyade lletres no escritesi llàgrimes no vessades.I sempre trobaràs un esguard que espera forai sempre tindràs una paraulaque serà com una clauque obrirà qualsevol pany.

Avui he participat als Jocs del Tibau al revés, en comptes d'escriure expressament i participar. He agafat el post d'avui i el de demà i he participat també.

Com ens demana en Tibau l'he penjat en una estació. I tal com li deia a ell, quan li he enviat les fotos, aquesta idea m'ha fet pensar en JV Foix. Us escric el fragment de lletra a Clara Sobirós:

Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir gens en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha, em sembla a mi —t’ho deia quan distreta del que et deia t’allunyaves amb mi cap allà on l’oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure’s o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat.

Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?
J.V. Foix