Barques hivernen

Barques  hivernen

afetgegades al moll.

Semblen oblidades

però no,  només esperen.

Com sentiments clars

que no acaben d'arribar on volien.

Com emocions que suren 
sense  moure's i no saben sortir.

Arriba  la llarga  claror.
Sortim,  ja,  a  navegar  de nou.

Passeu  pel  ....     

va!  ja  trigueu!

El porxo de l'entrada - 2 versions

M'agradaria  haver-me  endut aquell  follet  que  voltava per  aquest  porxo. Era  ell  que feia  que  s'arrapessin les enfiladisses  a la paret per  créixer  ben amunt  i era  ell que posava els  penjollets de  gessamí que ens  perfumaven el pas. Jo li demanaria que  em perfumés els  matins de paraules boniques  i  que  m'arrapés  els  versos a la pell  perquè em poguessin créixer  ben  amunt,  ben  bé  com les  plantes enfiladisses.

Miralls infinits

Sura  el paisatge,

suspès  a  l'aire.

Entre  cel  i  cel.

Duplicat 

pels miralls  infinits.

La  meva  mirada hi és

acaronant  formes  i colors.

Jo no hi sóc,  tot  és  lluny de mi.

Les  distàncies,   també 

  se m'han fet infinites.

...............................................................................................................................................................

˙sǝʇıuıɟuı ʇǝɟ uɐɥ,ɯ ǝs  
 éqɯɐʇ   'sǝıɔuàʇsıp  sǝן
˙ıɯ ǝp ʎunןן  sé  ʇoʇ  'ɔós ıɥ ou oظ
˙sɹoןoɔ ı  sǝɯɹoɟ  ʇuɐuoɹɐɔɐ
sé ıɥ ɐpɐɹıɯ  ɐʌǝɯ  ɐן


˙sʇıuıɟuı  sןןɐɹıɯ sןǝd
 ʇɐɔıןdnp
˙ןǝɔ  ı  ןǝɔ  ǝɹʇuǝ
˙ǝɹıɐ,ן  ɐ  sèdsns
'ǝbʇɐsıɐd ןǝ  ɐɹns

http://www.fliptext.org/

Ja  arriben els  ....

Xiulada

Paisatge desconegut

Es  va  despertar  d'una  sacsejada  forta  o  d'un cop...  i  allò que  va veure va ser un paisatge  desconegut.  No tenia  res  de terrible  i  a tothom  li semblava  un paisatge  normal  i  fins i  tot agradable,  però  ell  trobava  a faltar  tantes coses!  I a sobre  li feia  mal tot. Una cosa  sabia  del cert  i és  que no hi havia  marxa  enrere,  només  podia  anar  endavant  pel país  desconegut,  encara que tingués  por  i  que li faltés  l'escalf d'allò  que abans  era  seu  i  coneixia  bé.  Veia  desert,  allà  on no hi havia  desert.   I obstacles  on tothom  li deia  que no n'hi havia.  Les  pedres  eren  com muntanyes  i  cada  gota  un oceà  per  travessar.  Però ell endolorit  va  caminar pels  camps  assolellats,  fins  que  va  reconèixer  una  casa,  com un refugi. Era  o no era  la que  ell coneixia...  no, no  ho era,  però  s'hi assemblava  tant  que va trobar  consol  en refugiar-s'hi. Per  agafar  forces.

Ja  arriben els  ....

Moleskine gegant - 9 - Delta

Som miralls 

fragmentats,  

només reflectim  

trossets de món,  

bocins dels altres,  

retalls de realitat.  

Palmeres

No dibuixaré  fulla  per  fulla 

les  hores  ni els dies

puntualitzant  realitats.

Faré només  traços  barrejats,  

en un ordre  incert.

Oblidant i  obviant  moltes  branques.

L'existència,  ella  mateixa

somriurà  poc  poc,  potser,  només

amb quatre  pinzellades.

Poble nou

La memòria és una forma d'amor.

Josif Brodskij, escriptor rus d'origen jueu (1940-1996)

www.minimalia.net

Rebo  cada  dia  el correu  de  minimalia  i  de tant  en tant  em tempta  compartir  la citació  amb  vosaltres.  Aquesta  d'aquest  dilluns  que  acaba de passar,  m'ha  portat  dubtes  i reflexions.  La  memòria  com una forma d'amor...  m'agrada  llegir-ho  així,  perquè  m'agrada  la memòria,  m'agrada recordar  i tenir  munts  de coses  emmagatzemades,  a punt  per  quan les  necessites  o les  vols utilitzar.  Hi ha gent  que  diem que tenim memòria  (o al menys  en teníem)  i  hi ha  persones que  diuen que no en tenen.  En  tots  dos  casos  la memòria  és  molt  selectiva  i jo  recordo  molt les  coses  que he  "viscut" endins,  no tant les  coses  que  he vist o   algunes  qüestions  més  intel·lectuals,  que  tinc  tendència  a oblidar-les  més.  Per  a mi  té  molt de sentit  aquesta  frase...  però  penso  que no per  tothom  l'ha  de tenir.  Quin sentit  li trobeu,  vosaltres?

La  memòria pinta a tot  color  els  moments  viscuts,   per poder reviure'ls, per regalar-los  i compartir-los.  

Casa i palmera

Els  teus  mots, 

dibuixen  la teva  imatge  

sobre  el  meu cos,  

subtilment, 

negatiu  d'ombra, 

claror  invisible.

Relats conjunts - Forgotten sunglasses - II

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

Em vas  oferir,  rialler,  les  teves ulleres  de sol per  si volia protegir-me  els  ulls. 

No,  vaig  dir-te,  no cal...  pensant  que  eren simplement  unes ulleres de sol,  però ara  que me les  miro bé,  penso...

Qui sap  si em vaig  equivocar,  i  només de  posar-me-les una estona,  se m'hagués  encomanat  la  teva  mirada a la vegada  inquieta  i atenta,  trapella  i concentrada,  riallera  i màgica.  Aquesta  mirada  que no deixa  escapar  res  i que ho retorna  tot  amb  una tendra bellesa.

Me les  deixes un moment?

Una altra  proposta  de Relats  conjunts